Somnis i utopies

La transparència és el millor regal

2009-04-14T13:25:00.000-07:00

- Diuen que ets poeta, és veritat?
- Potser sí que ho sóc.
- Llavors com és que no em dius totes les coses boniques que els poetes diuen a les seves estimades?
- Dons perquè amb tu vull mostrar-me transparent, no vull que quatre paraules ben lligades i quatre frases romàntiques i poètiques entorpeixin que em vegis tal com sóc, no vull que estimis a les meves paraules, vull que m'estimis a mi.

Acompanya'm

2009-03-29T12:50:00.000-07:00

M'empenyo en lluitar per un lloc millor, per tocar amb els meus dits la utopia feta realitat. M'obstino a trobar les forces per seguir lluitant pel que crec, pels meus somnis.
I saps que? Ja he trobat d'on treure-les, si m'acompanyes t'ho explicaré.

Buit?

2009-02-27T12:39:00.000-08:00

Potser és cert que després d'un punt àlgid ve una decepció. Però em canso de que últimament només hi hagin decepcions i pensi en fer néixer allò que sé que no funcionarà, que només em portarà al lloc on soc. I tot això, només és la il·lusió d'aconseguir allò que potser estic mal interpretant. Però m'aferro a allò, cansat de estar buit des d'aquell adéu als llavis i un ad calendas graecas disfressat d'un arreveure, ja vindràs a veure'm allà on morí Gaudí.

Tot es veu afectat pel pas dels anys

2009-02-26T11:06:00.000-08:00

La Desgràcia et fa assaborir per un instant allò que no tindràs

2009-02-22T03:04:00.000-08:00

La passada nit anava pel carrer cap a qualsevol lloc on el fum i la cervesa em fessin oblidar totes les decepcions que m'he anat enduent amb el pas del temps.
I quan recordava que últimament m'he perdut en el fum que m'envolta, és quan em vaig trobar a un grup de gent que mirava els anuncis i les ofertes de cases penjats en una immobiliària, i allà la seva imaginació els feia volar cap a cases amb terrassa i espais on tan de buit no toparia amb res per ser plenat. Aquesta els duia cap a lloc on potser la Desgràcia els duria per veure i mai tenir.
Ara són les dues de la matinada, quan m'encenc un cigarro i m'apropo el bolígraf i la llibreta, ja cansat de les cerveses a bars on aquesta Desgràcia no hem fa oblidar, si no recordar que últimament segueixo perdut amb casi tot i sense res, buit d'allò que vaig perdre amb tan sols una mirada a la porta del tren.
I amb tot això pel cap no paro de pensar en la Desgràcia que et deixa assaborir un efímer instant d'allò que realment desitges, però després t'ho fa perdre.
Llegint-me, m'adono que m'estic apropant a Bukowski, i això fa sentir-me més brut encara, però que hi faré si estic perdut i cansat i la meva mà acaricia the last night of the earth Poems?

Carta d’amor a la llibertat

2009-02-07T14:16:00.000-08:00

La llibertat és metàfora,

és la cadena trencada,

és el poble en moviment

alçat en vents de rebel·lia.

La llibertat és paradoxa,

és ànima i és cos,

és home i és irracional.

La llibertat és al·legoria

és llac, és mar,

és espai, és aire.

La llibertat és antítesi

és viva en l’ànima,

és morta a les mans.

Poble, canta a la llibertat!

Amb versos lliures

i sense rima,

ni assonant, ni consonant.

Ja que de que serveixen les formes,

les estructures, l’ordre,

la mètrica, la rima,

si estem parlant de ella, l’estimada?

Poble...

busca-la, persegueix-la,

troba-la, estima-la!

Follia

2008-10-23T07:26:00.000-07:00

La veritable por, la por al canvi

2008-10-22T13:18:00.000-07:00

L’ésser humà és un ésser estrany que busca contínuament una dosi de por, d’adrenalina i que busca contínuament lluita en contra de les seves pors o tot el contrari amagar-se.
I es tortura a si mateix mirant pel·lícules de terror buscant aquell espant que et diverteixi que no sigui solsament por, sinó que aquesta por estigui embriagada de romanticisme i que t’atragui com un nadó es atret per un caramel.
Però l’ésser humà solsament sent por quan aquesta por es real de veritat quan la teva vida està a punt de fer un tomb inesperat. Els éssers humans gaudim de la por, però quan aquesta està infundada per un canvi en la nostra vida o per una pèrdua és quan de veritat passem por.
És per això que aquesta experiència de por no és una experiència de por normal on un noi s’amaga de les ombres de la seva ment, dels fruits dels seus somnis i dels seus records que apareixen en forma de fantasmes. Aquesta història es completament diferent.
Aquesta història va transcórrer fa dos anys, era jo absort en els jocs de la meva imaginació assegut a la vora de la taula del ordinador, quan de cop vaig sentir un plor i no vaig poder evitar escoltar, el que escoltava era un plor, el plor d’una dona, el plor d’una mare, quan vaig treure el cap pel llindar de la porta vaig prendre una fotografia amb la meva ment que es quedaria gravada a foc, a la meva memòria. La imatge d’una mare plorant desconsolada als braços del seu home. Una imatge que va fer volar la meva ment fins transportar-la 6 anys enrere on vaig prendre la mateixa fotografia que també estava gravada a la meva ment juntament amb l’altre. En aquella fotografia podia apreciar el plor de la mare plorant per la seva vida que en aquells moments estava relliscant per un precipici flotant entre quimioteràpia i radiacions. I podia apreciar un cert olor en l’aire d’una por que m’estrenyia el pit. Un dolor amagat que era fingit com una cosa sense importància. I aquest cop 6 anys més tard no sabria que seria... Seria un emissari de la mort que l’havia vingut a fer una visita per explicar-li el seu futur proper? O la visita seria d’un altre cop aquell mal, aquella massa maligna que ocupava les seves cèl·lules? Llavors quan la meva imaginació flotava en l’aire entre records i especulacions, no vaig poder evitar sortir, anar-me’n, fugir sense voler saber res. En aquells moments semblava que només un got ple i unes llàgrimes barrejades amb l’alcohol serien l’únic que m’entendria. Semblava que fos l’única cosa que hem pogués fer oblidar, semblava que fos l’única cosa que repararia la ferida que aquella daga roent m’estava deixant justament enmig del cor.
Amb el darrer got de licor que va caure al terra jo vaig caure juntament amb ell, no vaig perdre el coneixement però estava tip d’aguantar-me de peu d’amagar la meva valentia rere un posat valent i un got. En el fons en aquell moment la meva ànima es tornava fosca apareixien els fantasmes de la meva infància per dins dels dominis de la meva imaginació el cor em bategava de pressa, tot estava bé com havia estat fins ara... Que estava apunt de passar que mereixia el plor d’una mare?
Va ser entre aquells pensaments quant el meu cos no va poder resistir més i arrossegant-me pel terra vomitant, mentres tothom bevia volent embriagar-se per la festa i jo bevia per disfressar la por, vaig decidir quedar-me quiet sense mourem fins que aquells fantasmes que m’estaven atemorint se m’emportessin amb ells.
Va ser més tard quan la mare em va veure arrossegant-me pel terra amagant el meu embriagament i la meva por i se li va escapar una llàgrima i preguntant-me que havia pres i estirant-me al llit em va explicar la veritat, la veritat d’un canvi brusc a la meva vida, explicant-me la realitat d’una separació.
Esbossant de nou aquests records puc afirmar que aquesta és la por de veritat, la por de que el corrent se t’endugui allò que t’estimes. Aquesta és la vertadera por dels homes. La por al canvi, a les coses que ens són diferents.

Cos o ideals?

2008-10-21T11:51:00.000-07:00

Estic ajupit, les meves extremitats estan paralitzades per aquesta por que em glaça la sang que corre per les meves venes, no sé que fer. Tinc tot un exèrcit armat al meu davant i jo només sóc un home amb un fusell, un cos entregat als desitjos de llibertat, desitjos que han mogut els seus peus fins on és. Miri on miri veig a companys morts amb el cos irreconeixible tacat pel vermell de la sang, faci el que faci no deixo de sentir el silenci. El silenci que esta apunt de trencar-se pel so d’un fusell. El que marcarà la diferència es el fusell que el trencarà. És la mort segura o no... Hem queda una sortida... Hem puc fer el mort i se’n aniran. Però no ho puc fer, he arribat fins aquí mogut pels vents de llibertat, per uns somnis, per unes utopies, per aconseguir defensar els meus ideals, costi el que costi. Sóc un covard, haig d’aixecar-me i donar la vida per això, pels meus pensaments i per un futur utòpic, pels descendents de la humanitat, se que moriré, però moriré dempeus. Però, al capdavall que són uns ideals sense un home que els representi? I que es un home sense ideals? Si no m’aixeco seré l’home amb falsos ideals, que només a volgut fer-se el valent i en el moment on es veu qui és de veritat a preferit amagar-se. L’home val pels seus pensaments, i els seus pensaments valen per la valentia que té l’home en executar-los. Un, dos, tres... Ja n’hi ha prou d’amagar-se com una rata. Un impuls i dispararé fins que no em quedin bales a disparar o fins que la pólvora m’impedeixi respirar perquè com deia el company Ernest Guevara “més val morir dempeus que viure agenollat”. Un home es pot matar però els ideals i la valentia estan a prova de bales, i al cap i a la fi, això és el que es recorda, la valentia i els ideals de l’home.

Dissertació filòsofica: Som lliures?

2008-09-20T14:18:00.000-07:00

Abans de parlar sobre la qüestió de la nostra llibertat, si la tenim o si estem privats d’aquesta, hem de parlar de l’aspecte de que és la llibertat?
La llibertat és viure sense cadenes, amb igualtat amb els nostres iguals, però que aquesta acaba on comença la llibertat del company, per tant, podriem afirma que la llibertat esta dividida en parcel·les iguals. Però hem de tenir en compte que llibertat no és el mateix que llibertinatge que aquest darrer terme es refereix a imposar la teva llibertat per sobre la dels demés, cosa que fa, que aquesta llibertat esdevingui llibertinatge, parlant de les parcel·les, llibertinatge ho podriem definir com parcel·les de llibertat que han quedat reduïdes per una altre de més gran que s’imposa sobre aquestes, i aquesta parcel·la l’anomenem llibertinatge i es la que roba la llibertat dels seus companys.
Després d’aquesta explicació sobre que és la llibertat i les diferències amb el llibertinatge passaré a respondre el meu paré sobre la pregunta en qüestió. Som lliures?
I la meva resposta a aquesta pregunta és que no. Si que podriem afirmar que podem respirar un xic millor, comparant-t’ho amb altres parts de la història, però que ha canviat? Tan sols els murs que ens oprimien s’han fet més forts, aquells murs que en el principi del capitalisme robaven la llibertat, en l’anomenat capitalisme salvatge, tan sols s’han fet més amplis en el que anomenem globalització.
I si no sóm lliures, és perquè sempre hi ha alguna de les parcel·les abans mentades més gran que la nostra. I aquest món esta dividit en aquestes parcel·les de diferents tamanys. Tots en el primer món som llibertins que oprimim les persones que viuen en el tercer món, contribuint amb aquesta globalització que emfatitza la pobresa. I dins d’aquest primer món hi ha diferències en quant a classe social, i vivim oprimits i obligats a acceptar una vida per tal de poder seguir existint i a vegades vivim marcats per una situació i tenim el destí grabat a la pell i no tenim la llibertat de poder escollir el nostre futur. Estem obligats a treballar per guanyar el nostre aliment, mentres part del nostre sou queda exprimit per els nostres opressors. Ens obligant a acceptar un invent dels llibertins anomenat propietat privada, que no és més que una enganyifa, que et convencen de que tu posseeixes allò que et guanyes amb el suor del teu front, però en realitat aquesta propietat retorna a aquell que te la ha atorgada i és el teu opressor. Vivim en una societat on hi ha molta gent que viu en unes circumstàncies i en un entorn que li resulta impossible sortir de l’abisme, i em podria passar anys explicant coses de les lleis, del estat i de la nostra societat que ens oprimeixen la llibertat, però un cop tenim en comte que hem estat prescindits d’aquesta l’únic que ens queda és lluita per ella.

2008-06-14T06:49:00.000-07:00

Amb aquest bloc nou, queda en desus el meu antic bloc de blocat per deixar passar a un de nou. I que millor que estrenar-lo amb un poema, escrit per mi i premiat als jocs florals del rabal

Un desig, una revolució interior

En la fredor de la nit,
en la soledat de la batalla,
busca l’amic de la pau.
Got alçat envers la llum,
provocador al fum insubmís.
Notes, símbols desafiant la soledat,
projectils llençats en tons menors.
Poesia brindada amb sospirs,
conversant amb el fum.
Embravint la mar de sons,
fent mes brava la batalla,
que en ell es lliurava.
L’última gota d’alcohol,
en els seus llavis rellisca.
Gelosia envers el músic,
embriagat per la seva creació.
La utopia plantant cara a la mentida,
la utopia topant-se amb la realitat.
El seu desig, la seva revolució...
El món real, lluny de la ficció.