La veritable por, la por al canvi
L’ésser humà és un ésser estrany que busca contínuament una dosi de por, d’adrenalina i que busca contínuament lluita en contra de les seves pors o tot el contrari amagar-se.
I es tortura a si mateix mirant pel·lícules de terror buscant aquell espant que et diverteixi que no sigui solsament por, sinó que aquesta por estigui embriagada de romanticisme i que t’atragui com un nadó es atret per un caramel.
Però l’ésser humà solsament sent por quan aquesta por es real de veritat quan la teva vida està a punt de fer un tomb inesperat. Els éssers humans gaudim de la por, però quan aquesta està infundada per un canvi en la nostra vida o per una pèrdua és quan de veritat passem por.
És per això que aquesta experiència de por no és una experiència de por normal on un noi s’amaga de les ombres de la seva ment, dels fruits dels seus somnis i dels seus records que apareixen en forma de fantasmes. Aquesta història es completament diferent.
Aquesta història va transcórrer fa dos anys, era jo absort en els jocs de la meva imaginació assegut a la vora de la taula del ordinador, quan de cop vaig sentir un plor i no vaig poder evitar escoltar, el que escoltava era un plor, el plor d’una dona, el plor d’una mare, quan vaig treure el cap pel llindar de la porta vaig prendre una fotografia amb la meva ment que es quedaria gravada a foc, a la meva memòria. La imatge d’una mare plorant desconsolada als braços del seu home. Una imatge que va fer volar la meva ment fins transportar-la 6 anys enrere on vaig prendre la mateixa fotografia que també estava gravada a la meva ment juntament amb l’altre. En aquella fotografia podia apreciar el plor de la mare plorant per la seva vida que en aquells moments estava relliscant per un precipici flotant entre quimioteràpia i radiacions. I podia apreciar un cert olor en l’aire d’una por que m’estrenyia el pit. Un dolor amagat que era fingit com una cosa sense importància. I aquest cop 6 anys més tard no sabria que seria... Seria un emissari de la mort que l’havia vingut a fer una visita per explicar-li el seu futur proper? O la visita seria d’un altre cop aquell mal, aquella massa maligna que ocupava les seves cèl·lules? Llavors quan la meva imaginació flotava en l’aire entre records i especulacions, no vaig poder evitar sortir, anar-me’n, fugir sense voler saber res. En aquells moments semblava que només un got ple i unes llàgrimes barrejades amb l’alcohol serien l’únic que m’entendria. Semblava que fos l’única cosa que hem pogués fer oblidar, semblava que fos l’única cosa que repararia la ferida que aquella daga roent m’estava deixant justament enmig del cor.
Amb el darrer got de licor que va caure al terra jo vaig caure juntament amb ell, no vaig perdre el coneixement però estava tip d’aguantar-me de peu d’amagar la meva valentia rere un posat valent i un got. En el fons en aquell moment la meva ànima es tornava fosca apareixien els fantasmes de la meva infància per dins dels dominis de la meva imaginació el cor em bategava de pressa, tot estava bé com havia estat fins ara... Que estava apunt de passar que mereixia el plor d’una mare?
Va ser entre aquells pensaments quant el meu cos no va poder resistir més i arrossegant-me pel terra vomitant, mentres tothom bevia volent embriagar-se per la festa i jo bevia per disfressar la por, vaig decidir quedar-me quiet sense mourem fins que aquells fantasmes que m’estaven atemorint se m’emportessin amb ells.
Va ser més tard quan la mare em va veure arrossegant-me pel terra amagant el meu embriagament i la meva por i se li va escapar una llàgrima i preguntant-me que havia pres i estirant-me al llit em va explicar la veritat, la veritat d’un canvi brusc a la meva vida, explicant-me la realitat d’una separació.
Esbossant de nou aquests records puc afirmar que aquesta és la por de veritat, la por de que el corrent se t’endugui allò que t’estimes. Aquesta és la vertadera por dels homes. La por al canvi, a les coses que ens són diferents.
I es tortura a si mateix mirant pel·lícules de terror buscant aquell espant que et diverteixi que no sigui solsament por, sinó que aquesta por estigui embriagada de romanticisme i que t’atragui com un nadó es atret per un caramel.
Però l’ésser humà solsament sent por quan aquesta por es real de veritat quan la teva vida està a punt de fer un tomb inesperat. Els éssers humans gaudim de la por, però quan aquesta està infundada per un canvi en la nostra vida o per una pèrdua és quan de veritat passem por.
És per això que aquesta experiència de por no és una experiència de por normal on un noi s’amaga de les ombres de la seva ment, dels fruits dels seus somnis i dels seus records que apareixen en forma de fantasmes. Aquesta història es completament diferent.
Aquesta història va transcórrer fa dos anys, era jo absort en els jocs de la meva imaginació assegut a la vora de la taula del ordinador, quan de cop vaig sentir un plor i no vaig poder evitar escoltar, el que escoltava era un plor, el plor d’una dona, el plor d’una mare, quan vaig treure el cap pel llindar de la porta vaig prendre una fotografia amb la meva ment que es quedaria gravada a foc, a la meva memòria. La imatge d’una mare plorant desconsolada als braços del seu home. Una imatge que va fer volar la meva ment fins transportar-la 6 anys enrere on vaig prendre la mateixa fotografia que també estava gravada a la meva ment juntament amb l’altre. En aquella fotografia podia apreciar el plor de la mare plorant per la seva vida que en aquells moments estava relliscant per un precipici flotant entre quimioteràpia i radiacions. I podia apreciar un cert olor en l’aire d’una por que m’estrenyia el pit. Un dolor amagat que era fingit com una cosa sense importància. I aquest cop 6 anys més tard no sabria que seria... Seria un emissari de la mort que l’havia vingut a fer una visita per explicar-li el seu futur proper? O la visita seria d’un altre cop aquell mal, aquella massa maligna que ocupava les seves cèl·lules? Llavors quan la meva imaginació flotava en l’aire entre records i especulacions, no vaig poder evitar sortir, anar-me’n, fugir sense voler saber res. En aquells moments semblava que només un got ple i unes llàgrimes barrejades amb l’alcohol serien l’únic que m’entendria. Semblava que fos l’única cosa que hem pogués fer oblidar, semblava que fos l’única cosa que repararia la ferida que aquella daga roent m’estava deixant justament enmig del cor.
Amb el darrer got de licor que va caure al terra jo vaig caure juntament amb ell, no vaig perdre el coneixement però estava tip d’aguantar-me de peu d’amagar la meva valentia rere un posat valent i un got. En el fons en aquell moment la meva ànima es tornava fosca apareixien els fantasmes de la meva infància per dins dels dominis de la meva imaginació el cor em bategava de pressa, tot estava bé com havia estat fins ara... Que estava apunt de passar que mereixia el plor d’una mare?
Va ser entre aquells pensaments quant el meu cos no va poder resistir més i arrossegant-me pel terra vomitant, mentres tothom bevia volent embriagar-se per la festa i jo bevia per disfressar la por, vaig decidir quedar-me quiet sense mourem fins que aquells fantasmes que m’estaven atemorint se m’emportessin amb ells.
Va ser més tard quan la mare em va veure arrossegant-me pel terra amagant el meu embriagament i la meva por i se li va escapar una llàgrima i preguntant-me que havia pres i estirant-me al llit em va explicar la veritat, la veritat d’un canvi brusc a la meva vida, explicant-me la realitat d’una separació.
Esbossant de nou aquests records puc afirmar que aquesta és la por de veritat, la por de que el corrent se t’endugui allò que t’estimes. Aquesta és la vertadera por dels homes. La por al canvi, a les coses que ens són diferents.
Cos o ideals?
Estic ajupit, les meves extremitats estan paralitzades per aquesta por que em glaça la sang que corre per les meves venes, no sé que fer. Tinc tot un exèrcit armat al meu davant i jo només sóc un home amb un fusell, un cos entregat als desitjos de llibertat, desitjos que han mogut els seus peus fins on és. Miri on miri veig a companys morts amb el cos irreconeixible tacat pel vermell de la sang, faci el que faci no deixo de sentir el silenci. El silenci que esta apunt de trencar-se pel so d’un fusell. El que marcarà la diferència es el fusell que el trencarà. És la mort segura o no... Hem queda una sortida... Hem puc fer el mort i se’n aniran. Però no ho puc fer, he arribat fins aquí mogut pels vents de llibertat, per uns somnis, per unes utopies, per aconseguir defensar els meus ideals, costi el que costi. Sóc un covard, haig d’aixecar-me i donar la vida per això, pels meus pensaments i per un futur utòpic, pels descendents de la humanitat, se que moriré, però moriré dempeus. Però, al capdavall que són uns ideals sense un home que els representi? I que es un home sense ideals? Si no m’aixeco seré l’home amb falsos ideals, que només a volgut fer-se el valent i en el moment on es veu qui és de veritat a preferit amagar-se. L’home val pels seus pensaments, i els seus pensaments valen per la valentia que té l’home en executar-los. Un, dos, tres... Ja n’hi ha prou d’amagar-se com una rata. Un impuls i dispararé fins que no em quedin bales a disparar o fins que la pólvora m’impedeixi respirar perquè com deia el company Ernest Guevara “més val morir dempeus que viure agenollat”. Un home es pot matar però els ideals i la valentia estan a prova de bales, i al cap i a la fi, això és el que es recorda, la valentia i els ideals de l’home.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
