Cos o ideals?

Estic ajupit, les meves extremitats estan paralitzades per aquesta por que em glaça la sang que corre per les meves venes, no sé que fer. Tinc tot un exèrcit armat al meu davant i jo només sóc un home amb un fusell, un cos entregat als desitjos de llibertat, desitjos que han mogut els seus peus fins on és. Miri on miri veig a companys morts amb el cos irreconeixible tacat pel vermell de la sang, faci el que faci no deixo de sentir el silenci. El silenci que esta apunt de trencar-se pel so d’un fusell. El que marcarà la diferència es el fusell que el trencarà. És la mort segura o no... Hem queda una sortida... Hem puc fer el mort i se’n aniran. Però no ho puc fer, he arribat fins aquí mogut pels vents de llibertat, per uns somnis, per unes utopies, per aconseguir defensar els meus ideals, costi el que costi. Sóc un covard, haig d’aixecar-me i donar la vida per això, pels meus pensaments i per un futur utòpic, pels descendents de la humanitat, se que moriré, però moriré dempeus. Però, al capdavall que són uns ideals sense un home que els representi? I que es un home sense ideals? Si no m’aixeco seré l’home amb falsos ideals, que només a volgut fer-se el valent i en el moment on es veu qui és de veritat a preferit amagar-se. L’home val pels seus pensaments, i els seus pensaments valen per la valentia que té l’home en executar-los. Un, dos, tres... Ja n’hi ha prou d’amagar-se com una rata. Un impuls i dispararé fins que no em quedin bales a disparar o fins que la pólvora m’impedeixi respirar perquè com deia el company Ernest Guevara “més val morir dempeus que viure agenollat”. Un home es pot matar però els ideals i la valentia estan a prova de bales, i al cap i a la fi, això és el que es recorda, la valentia i els ideals de l’home.